Se’n va anar, va agafar la barca i va endinsar-se al llac. I em va deixar allà, sola. Amb la bicicleta que ell va comprar-me. No ho entenia, tenia cinc anys. Per què va anar-se’n? Per què sense mi.? A cap dels meus amics els hi havia passat això de perdre al seu pare i per això ningú ho entenia. No podia evitar sentir els pensaments de la gent que m’observava amb compassió mentre jo buscava al meu pare, amb la mirada perduda al profund llac. Cada dia, any rere any sense perdre l’esperança. El temps passava per a mi, i la meva bicicleta, i ho començàvem a notar. A ella no se li aguantava el cavallet i a mi em fallaven les forces. Seguia sense entendre perquè va fugir. Només volia reunir-me amb ell per preguntar-li si ja havia arribat l’hora de fer-ho.
Anna Verdú 2nB
