El carrer, escassament il·luminat per quatre espelmes consumides, era un lloc perfecte per amagar-se i, especialment idoni, per conspirar. En aquell foscos carrers dels barris més pobres de la ciutat, s'hi coïen les pitjors idees de les ments més retorçades. Però un dia això va acabar, el dia en que algú amb la boca massa grossa va dir més del que podia dir. Això va ser suficient perquè aquella nit , sota la llum de les espelmes, comencés el terrible soroll de les botes i els crits esmorteïts de la gent; aquí va començar la meva història:
Jo, estava jugant a póker en una taverna de mala mort i anava guanyant la partida quan, de cop, van aparèixer aquells ulls freds sota els cascs d'acer. Tot seguit, blasfèmies, crits, corredisses i cops. Jo, vaig aconseguir fugir de la taverna per la finestra del lavabo, seguidament, vaig córrer carrer avall sota les advertències de “Quiet o obrirem foc!”, els vaig ignorar, tot seguit vaig sentir un tret i una bala em va xiular al costat de l'orella... Déu meu! Mai oblidaré aquell soroll, un soroll temible. Vaig girar a la primera cantonada que vaig trobar, vaig topar-me amb un grup de guàrdies, no sé com, però vaig deixar estabornit un a terra d'un cop de puny i, mentre els altres l'estàven atenent-lo, vaig fugir... Ara, visc clandestinament en una masia de mala mort, però no puc deixar de pensar què pot passar si un dia per la porta tornen a aparèixer aquells homes amb els seus ulls freds de caçador brillant sota els grisos cascos de metall.
Oriol N. 2n B