Foscor. Només hi veia foscor.
Per tot arreu hi havia foscor, dolor i
silenci, un silenci molt estrany.
“He d’obrir els ulls, no sé que em trobaré al
meu voltant, però els he d’obrir, ni que sigui un instant.”
Poc a poc, ignorant el mal que em fan els
ulls a causa de la polseguera, el temps sense veure la llum i les ganes de
deixar-los tancats per la por del que em puc trobar al obrir-los, els vaig
obrint i el que em trobo enmig d’un mar de pors, crits, plors i agonia. Gent
corrent pel carrer esparracada, soldats darrere d’ells empaitant-los i
disparant a tort i a dret.
El meu primer pensament és fugir, fugir ben
lluny d’aquesta guerra però al aixecar-me, noto una punxada al costat dret del
cos, què al cap d’un instant, resignat al dolor, em veig obligat a ajupir-me. A
càmera lenta veig una gran