Benvolguts artistes, la proposta d'avui consisteix en inventar una història amb un gir inesperat.
La meva Antàrtida
Fred.
Molt fred. No sé dir a quina temperatura dec estar, però baixa
segur. No em sento les mans. Miro al meu voltant, unes grans capes
blanques m’envolten, gel? Neu? Què més dona!
És clar que estic molt lluny de casa. Com he arribat a aquí? No entenc
res... Però és evident que tard o d’hora la mort ha d’arribar.
Mai m’havia imaginat que moriria així, congelat o qui sap com.
Algú
m’ha cobert d’algun material estrany, de manera que retent
l’escalfor. El meu entorn és completament silenciós. No veig cap
ésser viu, i la pregunta que ara em regna el cap és: serà que ja
estic mort? Qui sap...
De
tant en tant, sento com si arribés la fi del món. Sento veus que
criden. Bfff, m’estic començant a tornar boig! No paro de pensar amb
la meva família, els meus petits, espero que estiguin bé, ja que
són tot el que tinc. Els recordo tan petitets, tan monos... Està
clar, que s’assemblen a la seva mare. Oh la meva dona, que descansi
en pau la pobra.
Passen
segons, minuts, hores... però tot segueix igual. El mateix fred,
entorn, veus...
De
sobte, passa una gran corrent d’aire, i començo a veure una
extensa llum. Cada vegada es va fent més gran. Crec que ja ha
arribat el moment, de creuar al altre costat. I, allà està, el meu
pitjor enemic. El personatge més temut, el que apareix als meus
malsons: l’ésser humà.
Suposo
que la vida d’un pot de tomàquet fregit no és gaire llarga, però
