A
l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès
desconcertant, que no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo
tenia formada d'aquesta mena d'orientals.
A l'hora de
sopar, va asseure's a la meva taula, després de demanar-me permís
sense gaire cerimònia. Em va cridar l'atenció el fet que no tenia
els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de
color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo
estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era
una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o
combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se
servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota,
molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de
conyac i una breva.
M'havia imaginat que el japonès
menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els
aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així:
l'home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran
desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions
estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D'altra banda, parlava català com qualsevol de
nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era
tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i
llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no
sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc
estranger a l'entrevista, l'hi posava jo, condicionant tota la meva
actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu
interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o
venedor d'aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de
perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà
amb un ample moviment del braç. "Venc sants d'Olot, jo",
digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va
dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la
zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un
descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent.
-No
hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.
-Viviu
al nostre país?
-I
doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar, són rodamóns
i es fiquen pertot arreu. Me'l vaig tornar a mirar i asseguro que cap
detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva
procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club
Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i
em va capficar. La meva dona s'havia fet servir el sopar a
l'habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li
l'aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt
convé, es tractava d'un espia.
-I
d'on ho has tret que és japonès? -em preguntà ella.
Vaig
riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
-Els
conec d'una hora lluny... -vaig contestar-li.
-Que
vols dir que n'has vistos gaires?
-No,
però els clisso de seguida!
-T'ho
ha dit ell, que era japonès?
-Ni
una sola vegada. Són astuts...
-T'ho
ha dit algú?
-Ningú
no m'ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l'instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i
que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em
conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d'una
candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i
malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es
presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella
mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho
espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat
ful, donaran molta feina.
Invasió subtil i alltres contes, Pere Calders
